Inexplicable I

A la plaça de la font ja no hi ha font.

On deu haver anat a parar?

Noia de Porcellana

"Don Simon y Telefunken, sí, ya se que no son nada del otro mundo, pero de este tampoco."

Cita a l'antic ajuntament amb l'univers particular de Don Simon y Telefunken, amb la col·laboració especial de Pau Riba.
Entre un concert i una performance de gomets i intruments de joguina.

Imprescindible.

Recordo la frase final: "esperemos que lo hayais pasado bien, pero no demasiado porque sinó el tiempo pasa muy deprisa y la vida parece más corta". Així que ja sabeu, feu cas del consell i passeu-ho bé amb moderació.

Veig al Pau Riba recitant versos psicodèlics al ritme d'un instrument de vent fet amb una regadora, i em recordo de l'època en la que el meu pare em cantava "Noia de porcellana".

Em pregunto on deu haver anat a parar aquell vinil amb aquella cançó que va marcar una època de la meva infància, així com "moonchild" de King Crimson.

Tot i que la lletra de noia de porcellana és més aviat rabiosa, el meu pare i tots ens quedavem amb el concepte d'allò tan bonic.

Per al meu pare vaig començar sent nena de lluna i vaig anar creixent cap a noia de porcellana. No és ben bé pel color de la meva pell, sinó per la fragilitat que, per molt que amagada darrera el temperament de la família Llauradó, em caracteritza.

El meu pare ho savia, hi ho sap. Per això quan vaig veure el Pau Riba, tot i que no va cantar aquesta cançó, vaig pensar en aquells dies. I vaig córrer a trucar-lo, com fa ell tot sovint, per preguntar-me només què faig, i quin temps fa a Tarragona.

Noia de porcelana

buscava una ànima dintre teu

i això era com buscar

papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana

la teva entranya és plena de vent,

una brisa de maig

amb pètals rosa és aire inocent.

Noia de porcellana

tot el teu cos és recipient,

a punt de ser omplert d'aigua

i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana

buscava força en el teu parlar,

i això era com buscar

papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana

d'una mirada et van trencar el braç,

semblaves indignada

com una santa sense beats.

Noia de porcellana

tota ets fràgil que t'has tancat,

sota d'una campana

que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana

buscava llum en la teva pell,

i això era com buscar

papallones d'aire allà on bufa el vent.

No l'abandonis! ella no ho faria!

Sorpresa! obro el diari i no puc sortir del meu astorament al llegir aquest magnífic titular: a la Part alta de Tarragona hi ha més de 70 cases abandonades! La majoria d'elles es troben en estat ruinós, insalubre, i constitueixen un perill i una molèstia per als veïns. I mentres això passa, a la Colomera s'empapen de codis penals i lleis per intentar salvar el que cap jutge contempla que els pertoca. Perquè s'han apropiat d'una casa que mostrava els mateixos signes d'abandó que la resta d'aquestes 70 cases de la Part Alta, i perquè restaurant-la i habilitant-la com han fet, han demostrat tenir molt més interès per ella que la propietària original, que ara la reclama.

Potser els propietaris de les altres cases abandonades esperen que amb els seus immobles passi el mateix: que les okupin i restaurin, i un cop arreglades, presentaran una denúncia.

Perquè la justícia és tan desigual? Què és mès il·legal? deixar una propietat en un estat d'abandó tal que suposi un perill per als veïns i transeunts o okupar aquesta propietat amb la finalitat de donar-li un ús social?
Què és més injust? Que una persona tingui propietats escampades per la ciutat sense posar-les al mercat, mentres es construeixen més i més pisos nous que ningú pot comprar o que algú decideixi denunciar aquesta situació i utilitzi el que altres abandonen per crear consciència social?